no disparin al missatger

31 desembre 2011

Éric Nepomuceno, periodista brasiler del diari argentí Página 12

Filed under: Brasil — no disparin al missatger @ 0:32
Tags: , , ,

“Al Brasil hi ha racisme disfressat”

Éric Nepomuceno és un home de Lletres, en majúscula. Va marxar del seu Brasil natal direcció a Buenos Aires el 1973, on es va iniciar al món periodístic en un idioma que no era el seu. Allà va treballar com a corresponsal del diari de São Paulo i va col·laborar amb La Opinión i amb la revista Crisi, dirigida per Eduardo Galeano. El 1976 es muda a Madrid, on va ser la ploma a Espanya de la revista brasilera Veja. Va començar llavors a col·laborar també amb Cambio 16 i amb un nounat diari El País, però tres anys més tard va tornar a creuar l’Atlàntic per instal·lar-se aquesta vegada a Mèxic. Nepomuceno va tornar al Brasil el 1983 i va treballar de nou per El País, una relació que es va allargar fins a 1989. Actualment és el corresponsal a Rio de Janeiro del diari argentí Pàgina 12. A més de la seva faceta periodística, Éric Nepomuceno és escriptor i traductor. Ha estat el traductor al portuguès d’alguns amics seus, com Gabriel García Márquez; Julio Cortázar; Eduardo Galeano; Juan Rulfo i altres escriptors admirats, com Miguel de Unamuno. Entre les seves traduccions es troba una joia insòlita, ‘Fuego en las entrañas’, una novel·la pornogràfica que va escriure Pedro Almodóvar el 1979 quan era funcionari de Telefónica.

Què és el que encara li sorprèn del seu país?
Moltes coses. El Brasil és sota molts aspectes un país avorrit, perquè aquí les coses són molt lentes. I des de fora és vist en clixés. No obstant això, em sorprèn que malgrat la lentitud els canvis sí ocorrin.

Encara que vostè digui que es tracta d’un país que es mou lent, des de fora dóna la sensació que com a mínim en les dues últimes legislatures ha canviat a la velocitat de la llum….
És cert, però aquí es percep després; quan un se n’adona, ja ha ocorregut. Per exemple, ens adonem tard que els aeroports s’han quedat petits, que creix la sanitat privada o que hi ha milions de cotxes nous pels carrers… Resultat? El país es col·lapsa perquè la classe mitjana-baixa comença a consumir i no es prenen mesures a temps.

Creu que les noves classes mitjanes brasileres, tal com ha succeït a Europa o Estats Units, s’estan endeutant per sobre de les seves possibilitats?
Crec que és massa d’hora per dir això, però el risc és immens. L’avantatge del Brasil és que aquí el sistema bancari està molt protegit; quan creix el percentatge de morosos baixa el crèdit i no es permet un endeutament perillós.

És el Brasil un pura sang desbocat i sense genets preparats?
Les elits brasileres, com les llatinoamericanes en general, són grolleres; maldestres; estúpides; mesquines; egoistes i sense preparació. Aquí no hi ha una nova generació d’emprenedors amb visió a llarg termini, i la iniciativa privada brasilera depèn massa de l’estat. Tinc por a un creixement desordenat que s’escapi del control.

Lula va canviar tant el país com sembla o és una imatge que s’ha volgut vendre?
S’ha transformat molt. Lula, un home sense ideologia però amb una intuïció de geni, va tenir una gran capacitat de comunicació i la gosadia de canviar el joc, és a dir, va fer ingressar al mercat de consum al major contingent de pobres de la història del Brasil. I en la crisi mundial del 2008 va impulsar el consum per evitar que Brasil també s’enfonsés.

Aquest consum és sostenible a llarg termini o si la crisi persisteix a Occident el Brasil no tindrà a qui vendre?
El Brasil patirà, però aquí ve una altra genialitat de Lula. Si tu mires el mapa d’exportacions del Brasil veuràs que és el més diversificat del món. Les exportacions a Europa o els Estats Units tenen un pes relatiu; ara Brasil exporta molt a Amèrica Llatina, Àfrica o Xina.

Éric Nepomuceno compagina el periodisme amb l'escriptura i la traducció

Deixar de donar l’esquena a Amèrica és també un altre mèrit de Lula?
Crec que sí. Lula és un polític que ve del món sindical, un expert en unir treballadors contra el patró. Si tu transformes això a nivell de país, te n’adones que més val que ens unim els peons o ens mengen. En política exterior va actuar de la mateixa manera.

A l’escenari nacional també s’ha guanyat a les classes populars…
A les populars sí, perquè era un d’ells que va arribar. En algunes parts del Brasil, les classes mitjanes i altes tenen un prejudici de classe amb Lula. A la banca i als empresaris brasilers els té en canvi en la butxaca, ja que mai abans havien guanyat tant. La banca brasilera és la tercera més lucrativa del món, després de la Suïssa i la de Hong Kong, i el banc Santander i Telefónica sobreviuen gràcies al mercat brasiler.

I a Dilma Roussef li interessa recuperar a la classe mitjana o amb el suport de les classes populars en té suficient?
Dilma té consistència i és una bona gestora, i Lula sap administrar el joc polític, no un país. Si Dilma aconsegueix crear un govern més profund pot arribar a ser millor que Lula, que va ser un president boníssim. Així doncs, el nou executiu té les condicions de ser més complet que el de Lula, però el problema és que va heretar el seu el sistema polític.

Però l’està depurant, no? S’està desfent a poc a poc del llegat Lula…
Dilma, a diferència de Lula, ha enviat un missatge molt directe als seus ministres: deixeu de robar o us faig dimitir; si arribeu a la premsa us degollo.

La corrupció és el principal problema del Brasil o el que realment és un problema és que no es castigui als corruptes provats?
El problema del Brasil és un tercer: la impunitat en l’ús de la cosa pública com si fos privada. Això serveix per a la possessió de la terra, la salut pública o l’educació. I aquí està la corrupció política, que fa part d’una cosa més gran. El problema és que les elits polítiques es creuen amb dret de disposar d’elements públics de manera particular. La corrupció neix al Congrés i arriba al petit poble de qualsevol estat. Els partits polítics al Brasil són més federacions d’interessos regionals sense ideologia que partits. Mentre el govern de torn necessiti el suport de tantes forces polítiques, hi haurà corrupció.

Com s’acaba amb aquest problema?
La dictadura militar va eliminar la vida política i els partits i va imposar un bipartidisme. Quan van tornar els dirigents polítics ningú se’n recordava d’ells, i es van transformar en concentracions d’interessos locals. Fins avui. Cap partit té projecte de nació, de país. Hauria de fer-se una reforma política al Brasil perquè els partits polítics fossin realment partits polítics diferenciats. Aquí hi ha un transfuguisme brutal. Però, qui ha de reformar la llei de partits? El Congrés. I aquesta reforma no està ni estarà a l’agenda política. Aquí cap president té majoria, hi ha feus dins dels mateixos partits, i es divideixen els ministeris.

Però és injust posar l’etiqueta de corrupte al país…
El brasiler mitjà, potser per una herència atàvica, és un corruptor per principi. Aquí se li en diu jeitinho, la manera brasilera d’arreglar les coses. El ciutadà no creu que intentar subornar a un policia que et vol multar estigui malament. El brasiler veu la corrupció en la classe política sense adonar-se’n que ell és un corruptor.

I com s’acaba amb això?
No en tinc idea. La corrupció a la policia s’arregla pagant millor als agents, alguns dels quals viuen a les mateixes faveles on han de detenir els narcotraficants. També s’hauria de preparar i armar millor el cos policial.

És cert que per a Lula la corrupció era un mal menor però que per a Dilma és un problema que cal eradicar?
Sens dubte. Dilma no podrà acabar amb la corrupció política, però sí la combatrà amb moltes ganes. I gràcies a la seva intransigència amb la corrupció està recuperant gran part de la classe mitjana.

"Per entendre el Brasil cal entendre les lletres dels cantautors"

Canviem de tema però continuem en política. La pacificació de l’última gran favela del sud de Rio de Janeiro, Rocinha, és una estratègia de màrqueting o forma part d’un canvi de cicle per a tot el país?
La proposta política de pacificar les faveles, sobre el paper, és fabulosa: s’ocupa militarment, es desallotja, es neteja de narcotraficants i es retorna la tranquil·litat al barri. I després s’instal·len serveis bàsics. El problema és que aquests serveis no han arribat. A Rio hi ha 1.100 faveles, i només s’han pacificat les properes al centre, on tindran lloc el Mundial i els Jocs Olímpics. Jo sóc tremendament escèptic respecte a aquestes pacificacions.

Està preparada la ciutat de Rio per acollir aquests esdeveniments esportius?
Per al Mundial, ni en els nostres millors somnis; i pels Jocs Olímpics, potser. Crec que al final tot anirà bé perquè Rio és preciosa i els carioques som molt simpàtics (riu). Els visitants quedaran fascinats encara que no funcioni el transport per moure’s per la ciutat…

Què és el que li fa sentir més orgullós de ser brasiler?
L’ increïble capacitat d’alegria que tenim, és una cosa inexplicable. Som un poble que té tendència a l’alegria, a més d’un país jove molt divers i amb una cultura inclusiva.

Tot i ser un gresol de cultures inclusiu, hi ha racisme…
Moltíssim, però un racisme disfressat. Les elits et diran que no, però existeix. En aquest país molts mulats no es declaren negres, això ja és simptomàtic.

I què és el que més l’avergonyeix dels seus compatriotes?
La poca obstinació a rescatar la memòria; educar-se; informar-se del que passa al país, i de castigar els culpables.

Parlem dels mitjans de comunicació. Creu que és bona la premsa brasilera?
Crec que no. Aquí hi ha grans conglomerats mediàtics. Al Brasil es va passar un procés de democratització en totes les esferes menys en premsa. La premsa brasilera és superficial, encara que molt bona tècnicament. La diferència entre els mitjans és d’estil, no de contingut, i lamentablement no hi ha premsa alternativa.

Com veuen al Brasil països de la zona que fa uns anys el miraven de fit a fit, com l’Argentina?
Lula va canviar la visió que Amèrica Llatina i Europa tenien del Brasil. Els mandats de Lula van ser una bogeria. Taxistes a Europa, per primera vegada, em preguntaven per Lula i el país. Avui dia els argentins s’han resignat a lluitar amb el Brasil. En general hi ha una visió positiva del país, felicitacions de l’estil “vostès sí ho han aconseguit”.

Així que més que amb enveja, els països del Sud ho veuen amb orgull perquè representa a la regió en l’esfera internacional.
Efectivament. Manté bona relació amb tots ells i representa Llatinoamèrica en cimeres internacionals. Lula els va unir, i això no s’havia fet mai abans. Tot mandatari brasiler deia que a Sud-Amèrica tots som germans, però la diferència és que Lula va passar del discurs a l’acció. A més, grans empreses brasileres també estan invertint en tots aquests països, on són vistes gairebé com a empreses nacionals. El Brasil és ara el germà major, però no desperta suspicàcies ja que sempre ha actuat buscant aliances i no ha exercit el rol de potència solitària.

A part de periodista vostè és escriptor i traductor. Gaudeix més fent una cosa que l’altra?
El meu ofici és la paraula escrita. Tinc tres vessants: escriure els meus textos, traduir el que em dóna la gana i m’agrada, i l’escriptura alimentaria, és a dir, la que em dóna de menjar. Gaudeixo amb les tres facetes. Vaig començar la traducció per qüestions afectives i per mantenir-me vinculat als meus amics que no estaven al Brasil.

Tenir una vinculació afectiva cap a l’autor que es tradueix és positiu, negatiu o no influeix?
Per a mi és fonamental. Jo tradueixo els meus amics o els autors que m’instiguen.

Consulta els autors o tradueix per lliure?
Ni consulto ni llegeixo el llibre abans. M’agrada tenir sorpreses mentre tradueixo. El que és correcte, si parles amb un traductor, és llegir el llibre abans diverses vegades. Jo, no obstant això, no treballo així. Quan vaig traduir ‘Cent anys de soledat’ feia més de vint anys que no llegia el llibre, va ser com llegir-ho de nou.

Quina lectura ens pot recomanar per entendre el Brasil?
Recomano tres autors: Sérgio Buarque, Darcy Ribeiro i Jorge Amado. Però per entendre el Brasil, a més dels llibres, cal entendre i escoltar la música. Cal escoltar a Villalobos; Jobim; Chico Buarque; Caetano Veloso. Si no entens la música brasilera no entendràs el Brasil. La música és la més gran expressió artística d’aquest país.

A Eric Nepomuceno se’l pot seguir a:

Página 12

14 desembre 2011

Clóvis Rossi, columnista del diari Folha de São Paulo

Filed under: Brasil — no disparin al missatger @ 15:07
Tags: , ,

“Dilma Rousseff finalitzarà el seu mandat malgrat caiguin tots els ministres”

Considerat un dels periodistes d’esquerres més prestigiosos, Clóvis Rossi actualment manté dues columnes d’opinió als diaris Folha de São Paulo i El País. En els seus més de 40 anys de trajectòria, ha treballat per O Estado de São Paulo, on va ser editor, i al Jornal do Brasil. A més, Rossi va ser corresponsal per Folha a Buenos Aires i Madrid. Degut a problemes d’agenda, aquesta entrevista es va haver de realitzar per correu electrònic.

Què és el que encara li sorprèn del Brasil?

La pocavergonya dels polítics enxampats en casos de corrupció. I també l’altra cara de la moneda, la passivitat amb què reaccionen els brasilers.

Creu que ara es respecta més al Brasil i als brasilers a l’esfera internacional?

Sí, això crec. És mèrit no solament de Lula sinó d’una sèrie de factors que comencen amb la redemocratització, el1985, passant pel control de la inflació, 1994, i acabant, aquí sí, amb l’activisme de Lula.

Quin és el millor llegat de Lula?

La política social.

Va empitjorar alguna cosa al país durant les seves dues legislatures?

Sí, la corrupció. I es va mantenir l’obscena desigualtat de renda.

Creu que té en ment tornar-se a presentar-se a unes eleccions?

No ho sé.

Com valora els primers mesos de govern de Dilma Rousseff?

Regulars, però amb menys crispació que al govern anterior.

Aguantarà bé l’ombra de Lula o les vagues i dimissions li poden impedir finalitzar el mandat?

Està aguantant, i clar que finalitzarà el seu mandat, encara que caiguin tots els ministres.

Com pronostica que serà la relació del Brasil amb els altres països d’Amèrica? Creu que ara que no està Lula es refredaran les relacions diplomàtiques?

No, les bones relacions institucionals es mantindran, tot i que potser amb menys calidesa en les relacions personals.

Quin és el principal problema del Brasil avui?

Són molts: educació, salut, corrupció, desigualtat i violència.

La columna de Rossi al Folha de São Paulo és una de les més llegides al Brasil

I quin és el punt fort del país?

L’estabilitat democràtica.

La corrupció forma part de la idiosincràsia brasilera o només de les elits?

No crec en en idiosincràsies de brasilers, espanyols, francesos, o qui sigui. Si cada ésser humà és comprovadamente diferent de l’altre, com trobar una característica comuna a tots els brasilers?

Creu que les famílies de classe baixa que ara tenen accés a crèdit guanyen en qualitat de vida?

Sense dubte.

I hi ha perill d’una bombolla consumista i de crèdit?

Aquest risc sempre existeix.

Com valora el procés de pacificació de les faveles de Rio de Janeiro?

És un primer pas avenç, però queda molt, molt, per fer.

Es farà també en altres ciutats o només a Rio per ser la seu del Mundial i els Jocs Olímpics?

No ho sé.

I quan passin, creu tornaran els narcotraficants?

Jo mai faig previsions.

Considera que és excessivament dur en els seus articles del diari El País?

No sóc dur, sóc realista.

Tothom afalaga els mitjans tècnics i professionals periodístics del Brasil, però, considera vostè que hi ha mitjans alternatius?

Crec que el problema, avui dia, és a l’inrevés. Hi ha un cacofonia de veus que, moltes vegades, confonen més que informen. Però estic d’acord en què mitjans alternatius sòlids serien importants.

Quina lectura ens pot recomanar per entendre el Brasil?

No crec que hi hagi una sola lectura capaç de fer entendre aquest país. Fins i tot perquè manquen llibres sòlids sobre la història recent.

A Clovis Rossi se’l pot seguir a: Folha de São Paulo i al bloc que manté a El País.

També a través de twitter: @rosclo

28 novembre 2011

Francho Barón, corresponsal de la Cadena Ser al Brasil

Filed under: Brasil — no disparin al missatger @ 16:50
Tags: , , , , , ,

“La corrupció a nivell polític i també a petita escala és el pur reflex de la idiosincràsia popular brasilera”

Francho Barón és un jove periodista amb currículum de veterà. Després d’acabar Periodisme a Salamanca (Espanya) i un màster de Relacions Internacionals en la Sorbona (París), va ser el corresponsal de Radio Televisión de Andalucía a Brussel·les durant sis anys. El 2006 va decidir canviar la tranquil·litat d’Europa per la inestabilitat d’Amèrica, continent en el qual ha cobert intents de cop d’Estat, diverses eleccions i cims Iberoamericanes, entre altres esdeveniments. Actualment resideix a Rio de Janeiro, on treballa com a corresponsal de l’emissora Cadena Ser (Espanya) i el canal Televisa (Mèxic), i com a col·laborador del diari El País (Espanya), Radio France Internacional (França) i Deutsche Welle (Alemanya).

 

Després de sis anys vivint al Brasil, què li sorprèn encara d’aquest país?
D’una banda l’exuberància de la naturalesa, i de l’altre la desigualtat i pobresa. A Rio, desafortunadament, tothom s’ha acostumat a estar anestesiat davant certes imatges quotidianes. Jo faig un esforç diari per seguir impressionant-me amb aquest tipus d’escenes; no em resigno a prendre-les com alguna cosa que cal acceptar perquè sí.

Què el va empènyer a venir al Brasil a treballar com a periodista?
Principalment, el profund amor que li tinc a la cultura d’aquest país. Sóc un apassionat de la música brasilera des de fa molts anys. Abans d’instal·lar-me venia tots els anys per passar dos mesos i conèixer els músics i assistir a concerts. Aquest procés gradual em va portar a decidir un dia venir a viure aquí.

És realment la terra de les oportunitats del moment, tal com es comença a veure des d’altres latituds?
Si no hi hagués totes les traves burocràtiques que existeixen per viure i fer negocis aquí, sí que ho seria. En el teu dia a dia ho veus, hi ha molts nínxols de mercat encara. Un empresari amb una mica de diners i visió pot fer negoci; t’ho diuen els immigrants que van venir fa cinquanta anys. Aquí es poden guanyar molts diners.

A nivell periodístic, és també una gran destinació?
No tant. Nosaltres no fem un gran negoci, només venem informació. Avui dia, sens dubte, surt molta més informació al món que fa deu anys, en gran part gràcies a l’expresident Lula, que va posar el país en la picota, i també per l’evolució socioeconòmica dels últims anys.

Les notícies que interessen fora del Brasil són les mateixes que importen dins del país?
Cada vegada més. Fa anys les qüestions molt específiques de política interna no interessaven fora, però ara es fa un seguiment específic de la política nacional. Cada vegada ens aproximem més a l’agenda de la premsa brasilera. Hi ha uns grans temes que sempre estan presents a l’agenda mediàtica: política exterior; petroli; violència; desigualtat; i l’Amazones. Però en canvi, avui també hi ha periodistes estrangers que segueixen notícies en clau nacional perquè comencen a interessar a lectors d’altres països.

En els sis anys que porta residint a Rio de Janeiro, creu que ha canviat en alguna cosa el país?
Radicalment. Quan jo vaig arribar a Rio la ciutat era molt insegura i no s’havia pacificat cap favela. Amb el temps s’ha sofisticat el país; el comerç i el mercat immobiliari ha experimentat un boom brutal; la població té l’autoestima molt més alta…fa sis anys el brasiler és el que s’anava a Espanya a buscar feina; avui el brasiler està molt orgullós de la seva condició nacional. L’auge econòmic del país, que en els propers cinc anys aquí s’hagin de celebrar uns Jocs Olímpics i un Mundial i la reducció de les desigualtats són factors que han millorat la qualitat de vida i autoestima dels brasilers.

Aquest creixement s’ha donat a tot el país?
Hi ha zones que han millorat en menor mesura. El procés ha estat molt evident en zones urbanes com a São Paulo o Rio de Janeiro, però és lògic que un habitant del Sertão que avui rep un parell d’ajudes de l’Estat a canvi d’escolaritzar els seus fills, i aquests nens tindran una educació bàsica a mitjà-llarg termini que els permetrà millorar la qualitat de vida que tenien els seus pares. No es tracta exclusivament de polítiques asistencialistes, sinó d’un entramat horitzontal que toca molts aspectes del dia a dia del brasiler. La millora en l’aspecte educatiu, gràcies a una aposta molt arriscada i potent del govern de Lula, ja s’està veient, fins i tot en zones més desafavorides.

Francho Barón en el seu lloc de treball, des d'on informa per a diferents mitjans del que passa al Brasil

Quin és el principal problema que té actualment el Brasil?
Crec que el problema fonamental, del que després en deriven uns altres que també són importants, és la corrupció. La corrupció a nivell polític i també a petita escala és el pur reflex d’una idiosincràsia popular. No només alguns polítics o policies són corruptes en aquest país, qualsevol ciutadà té un alt grau de possibilitats de corrompre’s, i això es deu a la laxitud amb la qual aquí es veu la vida en general, la falta de rigidesa. Aquesta mentalitat es reprodueix des de la petita escala fins a les més altes esferes. En què deriva això? Doncs en moltes coses: el Parlament no funciona com ha de funcionar i no es legisla com s’hauria de legislar, per exemple, i s’acaben aprovant lleis que només beneficien a uns pocs que fan grup de pressió. Tens moltes altres formes de corrupció: quins interessos hi ha en la construcció de la hidroelèctrica de Belo Monte? Per què a Rio de Janeiro no arriba el metro a determinades zones? Doncs perquè aquí hi ha una màfia que té connexió amb el poder que no permete que hi hagi metro.

Com es pot canviar la mentalitat dels brasilers en aquest sentit?
És de molt difícil solució. És una qüestió generacional, cultural i educativa. Aquí manca educació cívica, sobretot si ho comparem amb els estendards europeus. Tal vegada s’eradiqui disminuint les desigualtats i garantint millors sous. Aquest pot ser un bon començament.

Quina és l’altra cara de la moneda? Quina virtut té Brasil que ho fa diferent dels altres països?
La simpatia natural que tenen i la seva capacitat per a la improvisació. De vegades improvisen de manera barroera, però molt sovint és necessària aquesta tercera via, i això a determinades societats no s’entén. Aquí sempre es resol tota situació, sempre hi ha un pla B. A això ho anomenen jeitinho.

A part d’aquest creixement econòmic, el país segueix estant molt enrere en alguns rànquings mundials. S’ha conegut recentment que està el número 84 en l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que publica l’ONU. S’ha cantat victòria abans d’hora?
Efectivament. Encara que s’hagi reduït la diferència entre els quals més tenen i els que menys, aquest marge continua sent obscè. Brasil té encara molt camí que recórrer, per molts discursos triomfalistes que reciti el govern.

Així doncs, es peca d’optimisme?
Sí, és natural en el brasiler.

Què ho diferencia d’altres països de pes d’Amèrica com Argentina o Mèxic?
Amb Argentina no hi ha comparació. Per la desproporció demogràfica i per la musculatura econòmica que tenen tots dos. El Brasil ha estat molt limitat pels seus polítics moltes dècades. Lula ha sabut col·locar a aquest país on li correspon, ni més ni menys. Argentina és un país de tall mitjà i el Brasil és una potència. A Europa no hi ha comparació igual. I respecte a Mèxic, crec que ha perdut la seva oportunitat. Podria ser una gran potència americana, ajudat pel seu veí, els Estats Units, però no ho és. El Brasil en canvi té un paper hegemònic a Amèrica Llatina, marca la pedra de toc. Actualment no es mou una mosca al continent sense l’aprovació del Brasil.

Quin és el millor llegat de Lula?
El millor que ha deixat és un progrés econòmic que porta implícit un desenvolupament social.

I què li ha quedat per fer?
Els grans comptes pendents són la reforma agrària (la seva gran promesa no complerta), i la millora de l’educació i la sanitat pública. Entenc, no obstant, que vuit anys de govern han estat pocs per a un país que tenia les deficiències del Brasil.

Quins són els objectius principals de la seva successora, Dilma Rousseff?
Aprofundir en la tasca iniciada per Lula. El nou programa estrella de Dilma, Brasil Sense Misèria, és la continuació dels programes socials que ja ha aplicat Lula en les dues anteriors legislatures. Ara es parteix de la base que en aquest país ja no hi ha gana, per la qual cosa s’ha d’ intentar millorar la qualitat de vida de la població que viu en condicions precàries sense oblidar que el país ha de seguir creixent de manera forta, com ha fet fins ara. Crec que el Brasil els està donant una gran lliçó a alguns països d’esquerres que han volgut portar a l’extrem la seva visió de la política.

És més dura Dilma amb la corrupció del que va ser Lula?
Sens dubte. Est és un element diferenciador entre tots dos. Lula tenia un cert grau de tolerància en casos de corrupció, en canvi Dilma està fent dimitir a molts ministres només pel fet que hi hagi sospita de culpabilitat, fins i tot sense estar provada en els tribunals.

Aconseguirà desempallegar-se de l’ombra de Lula?
Crec que ja ho ha fet. Va començar el mandat sent una marioneta de Lula, però ara no és així. Amb aquest reguitzell de dimissions s’ha tret del mig les hipoteques que li havia deixat Lula. El seu govern cada vegada té més ritme propi, i té molt mèrit ja que és molt complicat sacsejar-se l’ombra d’un polític com Lula. Cal tenir en compte que quan Lula es va retirar tenia un 80% de popularitat i era adorat per tothom. Dilma té un perfil més tècnic, de gestió. No té el carisma de Lula però va al gra i sembla eficaç.

A Barón se li acumularà la feina els propers anys, quan el Brasil aculli primer el Mundial de Futbol (2014) i després els Jocs Olímpics (2016)

Com valora el sector periodístic del país? 
La premsa al Brasil té uns estàndards de professionalitat molt alts, sobretot comparat amb l’entorn geogràfic, i hi ha diners per invertir en mitjans tècnics. No obstant això, hi ha el mateix clientelisme que pot existir a d’altres països.

L’ofici de periodista aquí és més perillós que en altres països, però…
Sí, el risc que assumeixes quan entres a zones amb gent armada i drogada és molt major que treballant en la Comissió Europea, per exemple. Qui assumeix més risc és el periodista que entra en zones conflictives, no només al Brasil.

Expliqui’ns que li va passar quan cobria una informació a la favela Morro dos Macacos.
L’endemà passat de la invasió del Morro dos Macacos, on els narcos van derrocar un helicòpter de la policia per primera vegada, vaig anar a fer un treball de camp. El governador de l’Estat de Rio de Janeiro havia afirmat que la situació en la favela s’ havia normalitzat, i jo em vaig desplaçar per comprovar-ho. Vaig prendre les meves precaucions, però la situació era tant tensa que em va interceptar un grup de narcos, em va retenir i amenaçar de mort. Finalment els vaig poder convèncer de que era periodista i em van deixar anar.

Aquesta experiència l’ha condicionat en treballs posteriors?
No m’ha condicionat a l’hora de plantejar-me si cobreixo notícies com aquesta; les segueixo cobrint. En canvi, sí que em va condicionar psicològicament la manera d’enfrontar-me a aquestes cobertures. Abans no era conscient el risc que assumia; ara, en canvi, ho tinc molt present.

Quina lectura ens recomana per entendre aquest país?
Doncs primerament el llibre O povo brasileiro, de Darcy Ribeiro. Però també a João Guimarãés Rosa i la poesia de Mário d’Andrade. I de cinema recomanaria veure les pel·lícules de Fernando Meirelles; Walter Salles; Globe Rocha, i el documental ‘Notícies d’una guerra particular’.

A Francho Baró se’l pot seguir a:

El País

Cadena Ser 

I a través de twitter: @franchobaron

22 novembre 2011

Juan Arias, corresponsal de El País al Brasil

Filed under: Brasil — no disparin al missatger @ 10:34
Tags: , , , , , , ,

“Brasil serà un gegant econòmic amb uns peus molt fràgils en drets humans”

El primer entrevistat d’aquest bloc és un experimentat periodista vinculat a El País des de la seva creació. Juan Arias, exsacerdot, va estudiar teologia, psicologia i filosofia a la Universitat de Roma. A la capital italiana va iniciar la seva carrera periodística, primer al desaparegut diari El Pueblo, més tard a la secció cultural de la RAI, i finalment com a corresponsal de El País. Va cobrir esdeveniments històrics, com el Concili Vaticà II, i va acompanyar el Papa Joan Pau II en més de cent viatges oficials. Després de prop de quaranta anys a Roma, Arias va tornar a Espanya, on es va encarregar de la relació entre el periòdic i les universitats, va fer de defensor del lector i va impulsar i dirigir el suplement Babelia. Des de fa dotze anys és corresponsal del rotatiu del grup Prisa al Brasil. A part de la seva faceta periodística, Arias ha escrit diversos llibres que han estat traduïts a més de deu idiomes.

 

Després de dotze anys vivint al Brasil, què li sorprèn encara d’aquest país?
La vitalitat i la capacitat que tenen d’esperança malgrat totes les dificultats, com són per exemple els dotze milions d’habitants que viuen en la misèria. Tot i amb això, el 71% de la població està convençuda que la seva situació millorarà; el contrari del que passa a Europa. Aquesta actitud encara em sorprèn. A més, no reneguen a la felicitat. La primera entrevista que vaig fer va ser a l’actriu Fernanda Montenegro, que em va dir: “la diferència fonamental amb els europeus és que un brasiler mai s’avergonyirà de mostrar-te que està feliç. En canvi, un europeu no t’ho reconeixerà mai”.

En què ha canviat el Brasil en l’última dècada?
Doncs que ells se sentien aïllats del món i portaven el pes de la violència. De cara a l’exterior només comptaven per la samba i el futbol, però Lula va aconseguir capgirar la situació. D’una banda va posar damunt la taula els pobres, que estaven amagats; de fet, la majoria no podia ni tenir un compte al banc. Paral·lelament, s’ha produït un salt econòmic que ha transformat el país en els últims anys. De sobte, el món ha descobert les possibilitats de Brasil i ells han guanyat en autoestima. La força d’aquest país són paradoxalment les seves deficiències: invertir en carreteres, ports, escoles etc. La classe pobra, que és la majoria del país, ha entrat en el consum. Avui no hi ha família que no tingui televisor.

Està preparat el Brasil per organitzar esdeveniments com els Jocs Olímpics o el Mundial de Futbol?
Aquest és el repte. De moment les obres estan endarrerides per culpa de la corrupció, un fet que ha costat la dimissió del ministre d’Esports. Rio ha pres el model de Barcelona i la mobilització que es va fer dels barcelonins el ’92. Les olimpíades transformaran la ciutat, però encara no se sap si arribaran a temps.

Creix la classe mitjana, però es polaritza econòmicament la societat?
Les desigualtats segueixen sent enormes, però aquí veuen que hi ha una part de la societat que està millorant, així que noten que també els tocarà a ells, per això s’esforcen a millorar socialment i s’obliden de les desigualtats.

Fins a quin punt és una utopia la seva capacitat de millora?
Per arribar al nivell europeu de democràcia, consciència dels drets humans, qualitat de vida o cultura necessiten vint o trenta anys. No obstant això, cal pensar que Brasil sortia de ser un país del tercer món i ara està en l’engranatge de les grans potències. Europa ha d’aprendre de Brasil a tenir esperança i confiança. Serà un gegant econòmic amb uns peus molt fràgils en drets humans, desigualtats…

Juan Arias a la seva casa de Saquarema, propera a Rio de Janeiro

La classe política és el principal problema del Brasil?
Sí, ja que el sistema és encara de cacics i això porta a la corrupció i la violència. Fa falta urgentment una reforma política. Fins al president del Senat, un dels majors cacics del país, reconeix que els seus néts no acceptaran aquesta manera de fer política.

No obstant això, sembla que no existeix encara una generació de polítics valents que renunciïn a beneficiar-se amb la corrupció…
És cert, no hi és. Crec que l’actual presidenta, Dilma Roussef, té aquesta consciència, però per poder governar necessita el suport de dotze partits que li donen el seu suport a canvi de ministeris i part del pastís. El que està fent és netejar i posar gent de la seva confiança no dominada pel partit, però no se sap quin és el marge de maniobra que tindrà. A part de la corrupció, que la hi ha també als països desenvolupats, a Brasil hi ha una total impunitat amb els corruptes; mai un polític ha anat a la presó o ha retornat els diners que ha robat.

Qui pot canviar aquesta dinàmica?
La consciència social, que s’aconsegueix amb una major educació. Actualment, el 50% dels escolars de tercer curs d’elemental no saben llegir ni escriure i el 75% de la població brasilera amb prou feines sap escriure el seu nom i llegir un titular d’un diari. Aquest és un problema gravíssim. En els últims anys han aconseguit escolaritzar tots els nens amb el programa Borsa Escola, però els recursos a les escoles són inexistents. No es prepara bé els professors perquè puguin ensenyar. Ara les famílies ja entenen que millor que una Borsa Família el millor és que s’eduqui als seus fills i que estudiïn. Avui es destina un 4% en Educació, mentre els experts creuen que es necessitaria invertir el 10%. No obstant això, el govern distribueix milions dels llibres de franc, i en breu enviarà a 100.000 estudiants brasilers a estudiar a les millors universitats del món, com fan ja els xinesos, i això tindrà una retorn en un futur. Lula, en canvi, presumia d’haver arribat a president sense haver estudiat ni parlar idiomes. No hi ha cap foto d’ell amb un llibre a la mà.

L’èxit aclaparador de Lula recau precisament en què el poble s’identificava plenament amb ell?
Ell va tenir intel·ligència de polític: va deixar enriquir-se a la banca i la borsa i va beneficiar els pobres. La que més ha sofert és la classe mitjana, que ara intenta recuperar Dilma amb la seva lluita contra la corrupció. Lula té un gran carisma, sap parlar el llenguatge del bar, fa els mateixos errors que el ciutadà del carrer…a Brasil, el pobre és de Lula.

Creu que podrà convèncer Dilma a la classe mitjana sense perdre el suport dels pobres i les classes altes?

Mentre estigui Lula els pobres estan assegurats. És molt difícil que Dilma s’allunyi de Lula. Actualment s’està diferenciant, però cal recordar que Dilma va ser escollida per ell mateix. La va triar perquè no és una dona històrica en el partit, és més aviat una bona gestora, així que li seria més fàcil tornar a presentar-se a ell en les properes eleccions. Lula segueix actuant com a president, el problema és saber què passarà si Dilma ho fa bé, s’afirma i vol mantenir-se en el poder. Hi ha qui assegura que Lula li crearà problemes, com incentivar vagues, per desgastar-la i tornar ell a la presidència.

No hi ha una oposició viable al govern actual?
Lula va aniquilar l’oposició. L’única esperança és el partit de Cardoso, però el problema és que estan dividits. Avui són els mitjans de comunicació qui fan d’oposició, els que han forçat, per exemple, la dimissió de cinc ministres per causes de corrupció; i això, en democràcia, no hauria de ser així.

Un dels llibres més reconeguts d'Arias és 'Jesús, aquest gran desconegut'

Quin és l’estat de salut dels mitjans de comunicació al Brasil?
Bona. Hi ha qualitat, grans periodistes que no han permès que es faci cap retallada en llibertat de premsa. Hi ha molts mitjans de comunicació prestigiosos i hi ha total llibertat per informar del que passa al país, gràcies al suport de la població.

I per què la societat civil defensa aferrissadament la llibertat d’expressió i no té forces per lluitar contra la corrupció?
Perquè com hi ha un clima d’una certa eufòria econòmica i de millora la població no es preocupa. Té la consciència que tots roben, però com també fan coses positives… Hi ha un petit moviment conscient del problema, sobretot a internet, però no és suficientment fort. Van sortir indignats al carrer a Espanya quan les coses anaven bé i creixia l’economia?

La violència continua sent un dels principals problemes del país?
Sí, i és molt forta. El que provoca la violència aquí és el tràfic de drogues i armes. En aquest problema està involucrada part de la classe política, jutges i la policia. Qui reforma la política i la violència si són els narcotraficants els qui sustenten les campanyes dels partits o subornen els jutges? És un peix que es mossega la cua. S’ha d’acabar amb el tràfic de drogues, que alimenta a gran part dels partits polítics.

S’han fet avanços pacificant faveles a Rio de Janeiro o és un miratge?
No és un miratge, és una realitat. Però una vegada pacificades, on van els narcotraficants? A altres faveles. El tràfic de drogues no ha acabat. La diferència és que ara no hi ha trets entre bandes dins de les faveles pacificades, però la classe mitjana segueix anant a la favela a comprar droga. Una altra conseqüència és que la violència ha baixat a la ciutat, als barris de Rio. La policia està completament corrompuda, i l’exèrcit els ven les millors armes als narcotraficants. No s’ha fet una reforma en profunditat de la policia, no hi ha voluntat política.

Creu que acabar amb aquest problema està a l’agenda política de la presidenta o els governadors estatals?
Teòricament, sí.

I què més s’espera de Dilma?
S’espera una major eficiència del que falta al Brasil: infraestructures, educació i un mínim de neteja de la màquina política corrupta. A més, Dilma està promocionant dones en càrrecs de responsabilitat, ja que estan infrarepresentades a les esferes institucionals.

Fa anys a Espanya se sentia a parlar del Moviment dels Sense Terra (MST). En què s’ha quedat?
Ara és un moviment sense força cap. El problema és que estan desfasats. Proposen una reforma agrària impensable al segle XXI. No pots donar-li un trosset de terra a una família; la indústria avui és en grans extensions i de producció intensiva.

Parlem del paper que juga el Brasil a la regió…
No juga un paper hegemònic, però Amèrica Llatina accepta cada vegada més la força del Brasil, i saben que han de comptar amb ell. I el Brasil ara s’involucra més amb els seus veïns, un canvi d’actitud positiva impulsada per Lula. A la pràctica, avui el Brasil és fonamental a Amèrica Llatina. Si bé a les escoles brasileres s’ensenya per llei espanyol, en breu hauran de ser els països hispanoparlants els que comencin a ensenyar portuguès. Amèrica Llatina comptarà molt més en el futur en el panorama internacional, sobretot per les seves reserves. Es calcula que el 2030 el 40% dels aliments que es consumeixin a tot el planeta provindran de la regió, i una tercera part de l’aigua potable del món està a Amèrica Llatina, així com el 50% dels boscos.

Sembla doncs que Amèrica Llatina és el millor lloc del món on invertir en aquests moments…
Sens dubte. Això és la meca dels empresaris espanyols, per exemple. Fins i tot Veneçuela, amb els seus riscos i problemes, és un gran lloc on invertir. Al Brasil empreses com Telefónica o Santander són hegemòniques, i els xinesos també vénen ara a fabricar aquí.

Vostè va estar treballant 40 anys a Roma com a corresponsal primer del diari El Pueblo, després treballant per a la RAI, i finalment com a corresponsal per El País. Què és el que troba a faltar d’aquesta època?
La sensibilitat davant l’art i cultura i el caràcter italià. L’art està en els cromosomes dels italians. Curiosament, he trobat aquí al Brasil molts aspectes semblants, com aquest gust per viure o l’amor per l’estètica

Amb què ha gaudit més, cobrint el Concili Vaticà II o el Carnaval de Rio?
A nivell professional amb el Concili, sens dubte.

Arias es connecta a diari a internet per actualitzar el seu bloc i xerrar amb els internautes

Des d’un país emergent com el Brasil, com es veu la crisi per la qual passa Europa?
Em fa molta pena, però estic segur que el sòlid teixit europeu aguantarà, no es perdran conquestes democràtiques. Els valors clàssics d’Europa s’havien perdut, eclipsats per una tendència consumista. En part, aquesta crisi serà positiva perquè redimensionará els problemes i podrem recuperar els valors europeus. Els valors consumistes no estaven fent més feliços als espanyols ni als europeus; com més rics, més insatisfets.

Gaudeix fent periodisme al Brasil?
Sí, perquè és infinit. En realitat són vint Brasils, és com ser corresponsal per a tota Europa. Paradoxalment, encara que és un país molt variat existeix una gran unió.

Quina lectura ens recomana per entendre aquest país?
Doncs a l’antropòleg Roberto DaMata, que és qui millor ha analitzat el Brasil, i també a João Ubaldo, gran novel·lista. També és fonamental seguir a articulistes com Merval Pereira, de política, o Miriam Leitão, d’economia, tots dos pertanyents al diari O Globo, i qualsevol articulista que escrigui al diari La Folha de São Paulo.
A Juan Arias se’l pot seguir a:

El País


Bloc a WordPress.com.